IES Montjuic

Aquest nou curs s'inicia amb alguns canvis en quant a la plantilla de professorat. Un dels canvis és la marxa de l'Alfred Sala, professor de català durant dècada i mitja, coordinador pedagògic i cap d'estudis durant molts anys. Exposem a continuació l'escrit que ens ha donat com a carta de comiat: és un text curt, però suficient per mostrar la seva professionalitat i humanitat.

QUINZE ANYS A L'IES MONTJUÏC

El curs 1994/95 (ja sabeu, els professors comptem per cursos, no per

anys), després de 10 anys de fer classe a Formació Professional i en centres

fora de Barcelona, vaig demanar trasllat a la capital. Estava cansat d’agafar el

cotxe cada dia i recórrer els 8 km amunt (i després avall) que tenia de casa a

l’IPFP d’Esplugues.

El dia que vaig anar a Serveis Territorials a consultar les llistes penjades

(llavors internet estava a les beceroles) per saber si m’havien donat el trasllat,

em vaig trobar amb dos companys d’anglès, que només veure’m em van

felicitar pel centre que m’havia tocat: l’Institut de Batxillerat Montjuïc.

Durant una bona estona em van estar explicant, per referències d’altres

companys que hi havien estat, que havia tingut molta sort que em toqués el

Montjuïc. Evidentment, una cosa és el que te’n diguin i una altra la impressió

que tu en treguis; per tant, aquell mateix vespre me n’hi vaig anar.

En Francisco (que, per cert, al primer cop d’ull -d’aquell llavors- es va

pensar que jo era un futur alumne que em venia a matricular de nocturn) em va

fer cinc cèntims del centre, i me’l va deixar molt bé. Vaig fer una volta pels

passadissos, i em va sobtar el silenci amb què es feien les classes. Jo també

havia fet nocturn a Esplugues, però les classes no eren tan tranquil·les. I

l’edifici del Montjuïc estava prou bé. Tenia un bon pati, una bona sala d’actes, i

aules i passadissos amples.

Ja havia comptat els quilòmetres que tenia de casa a l’institut: 11.

Temps d’arribada? Uns 3/4 d’hora, pensant que a quarts de vuit del matí

la ronda del mig va molt carregada. Si hi anava amb transport públic, trigava

més d’una hora.

Dos dies més tard em vaig tornar a passejar per l’institut. Les classes del

matí també eren molt tranquil·les. Hi havia la possibilitat que amb els

reajustaments que comportaria l’ESO, que estava a punt d’arribar, la meva

plaça de català desaparegués en un parell d’anys… Però en el Montjuïc

semblava estar-s’hi tan bé… Res, tu; jo, cap al Montjuïc, tot i els 11 km!

I han estat catorze anys. Ara canvio d’institut per una senzilla raó de

comoditat: no tocaré més el cotxe i aniré caminant cada dia al nou centre;

només hi tinc vint minuts. A les tardes, quan plegui, em passaré per la

biblioteca del barri i m’hi estaré una estona. També em prendré un cafè. Amb

gel, segurament.

El primer any de ser al Montjuïc, l’Asun -aleshores sotsdirectora- em va

convèncer perquè m’embarqués al mes de febrer en un autocar amb dos

companys més -un d’ells en Lucio, professor de religió i company excel·lent- i

46 alumnes de 3r de BUP (= 1r de Batxillerat) en el viatge de fi de curs a

Londres. Recordo especialment una nit d’aquell viatge. Estava assegut en una

taula d’un pub de Londres amb quatre alumnes. Ells es prenien una coca-cola i

jo un bíter de llimona. A fora era negra nit, hi havia quatre graus sota zero i

nevava. Recordo amb enyorança i emoció la sinceritat d’aquells nois en parlarme

del seu futur. N’hi havia una -alta, rossa, guapíssima- que volia ser mestra. I

va ser aleshores quan vaig veure molt clar que l’alumnat del Montjuïc és un

alumnat diferent. Els alumnes del Montjuïc, la majoria dels alumnes del

Montjuïc, tant els d’abans com els d’ara, són alumnes que se’n volen sortir; són

nois i noies que tenen aspiracions, inquietuds, que se senten curiosos, que

volen fer coses. N’hi ha força que a casa seva estan carregats de problemes,

però tant és: volen tirar endavant. I si volen tirar endavant, si tenen el desig de

seguir uns estudis, llavors ja no els podem demanar res més.

El Montjuïc ha estat el cinquè centre on he fet classes. No havia

conegut, fins aquí, cap equip de professors ni tan professional ni tan bon

coneixedor dels alumnes com el claustre de professors del Montjuïc. Més

encara, no havia conegut mai uns professors tan entregats als seus alumnes. I

els alumnes ho saben. En recordo un, fa anys, que a 3r d’ESO es va referir una

vegada als seus professors dient “la meva família”.

A tots els que tireu endavant dia a dia, hora a hora -i sabeu que no

exagero- el Montjuïc, companys professors i equip directiu -bon company,

aquest equip-, companys de consergeria i de secretaria (que també us

coneixeu a la perfecció tots els alumnes haguts i per haver), estudiants d’ESO i

Batxillerat, pares i mares que esteu amb els fills i que col·laboreu amb l’institut,

a tots, molta sort en aquest curs que comença i molt d’èxit.

Per acabar, un missatge personal als alumnes de Batxillerat, tant als de

primer -de la majoria dels quals vaig ser tutor quan feien 1r d’ESO- com als de

segon -que us vaig tenir a 3r i a 4t com a mínim-: recordeu, segons Einstein,

quina és la força més gran de l’univers… La força més gran de l’univers és la

força de voluntat. Si vols, pots. Vulgueu, doncs, i el món serà vostre.

Alfred